La dramatúrgia que han fet David Selvas, Sergi Pompermayer i Andreu Gallén (que també n’ha fet l’adaptació musical per a una desena de músics) beu de les perruques i la trama de traç gros, amb uns personatges farsescos i la bona intenció de reivindicar el gust per la música tambe per a la dieta equilibrada. En la peripècia, un punt màgica com en el seu treball anterior en format de musical amb El màgic d’Oz, la trama es limita a perseguir un somni i anar sumant còmplices. Com si d’una aventura d’Stilton es tractés (Gran retorn a Fantasia). Sens dubte, jugar amb la partitura lírica i brillant de Rossini li dona un aire diferent, que trenca contemporanieïtat amb una tonada escrita fa 200 anys.

Dos germans regenten un restaurant (ella és una cuinera defensora de la dieta equilibrada i ell un eixalabrat cambrer amant de les excentricitats vocals de Rossini). Com a Copacabana (de Ponten pie) no tenen ni un convidat en reserva. I ell es diverteix imaginant adaptacions de Rossini en la gran pantalla del seu cine-Restaurant a l’aire lliure. En realitat, si no tenen comensals és per la guerra bruta de la competència. Una mica, argument de Bob Esponja, vaja, amb la fórmula secreta de la cangreburguer. La gràcia és que aquest joc es planteja com una farsa, amb personatges de perruques i comportaments eixalabrats: Toni Viñals (Ross) en estat pur. Per la seva banda, li toca un paper antagònic, de pallasso blanc, a Neus Pàmies en el paper de la cuinera Issabella. Per sort, sí que hi ha excentricitat i decisió en una Cenerentola que deixa plantat al príncep, perquè n’està farta de la supèrbia. En aquesta comèdia es percep com els intèrprets s’ho passen bé en els seus papers de molt poca profunditat però que donen ritme i posen veu a la peça.

Com a Renard o el llibre de les bèsties, (un musical sobre Raimon Llull de Marc Rosich en què també apareixia una foodtruck veggie) l’obra serveix per explicar parts de la peça original, com és el recitatiu operístic. També descobrir l’orquestra darrera la gran pantalla és tota una sorpresa, que ve acompanyada d’un audiovisual ambiciós que supera els límits de la pantalla i esquitxa joiosament per tot arreu. Una acció ben poc usual en una peça d’òpera que, habitualment, es molt més curosa en la partitura i el llibret. En Selvas i companyia, no ho són pas. I el públic ho celebra.